Un condensat de Bose-Einstein (abreviat BEC de l'anglès Bose–Einstein condensate) és un estat de la matèria format per bosons refredats a temperatures molt properes al zero absolut (−273,15 °C). En aquestes condicions, una gran part dels àtoms cauen a l'estat quàntic més baix, permetent que els efectes quàntics esdevinguin aparents en una escala macroscòpica.[1] Un BEC es forma refredant un gas de densitat extremadament baixa (unes 100.000 vegades menys dens que l'aire normal) a temperatures molt baixes.
Aquest estat va ser predit per primera vegada, de format general, entre 1924 i 1925 per Albert Einstein[2] seguint i acreditant un article pioner de Satyendra Nath Bose en el nou camp avui conegut com a estadística quàntica.[3] El primer d'aquests condensats va ser produït per Eric Cornell[4] i Carl Wieman[5] el 1995 a la Universitat de Colorado a Boulder, al laboratori NIST-JILA, fent servir un gas d'àtoms de rubidi refredats fins a 170 nanokelvins (nK). Més tard aquell any, Wolfgang Ketterle del MIT va produir un BEC utilitzant àtoms de sodi. L'any 2001 Cornell, Wieman i Ketterle van compartir el Premi Nobel de Física «per l'assoliment de la condensació de Bose-Einstein en gasos diluïts d'àtoms alcalins, i pels primers estudis fonamentals de les propietats dels condensats».[6]